Mirades

Principis educatius d’Emmi Pikler

Emmi Pikler (1902-1984) va estudiar pediatria a Viena i va desenvolupar la seva carrera professional a Budapest. L’any 1946 rep l’encàrrec de dirigir una institució per a orfes i infants abandonats menors de 3 anys. La II Guerra Mundial havia deixat orfes a gran quantitat d’infants que vivien acollits en orfenats en condicions lamentables. Pikler es va proposar modificar la situació demostrant que aquests infants podien educar-se i créixer en condicions adequades, encara residint en una institució. En 1970, l’institut Lóczy fundat per Pikler es va convertir en un centre d’educació i recerca per a la millora del desenvolupament de la mainada. Emmi Pikler va dirigir fins a 1979 l’Institut que porta ara el seu nom. Avui, més de cent anys després del naixement de la seva fundadora, l’Institut Pikler continua acollint infants amb el mateix rigor i la mateixa preocupació en el seu benestar, amb la mateixa voluntat incansable d’oferir a cadascú allò que necessita.

Les nocions essencials del pensament de la doctora Pikler es poden sintetitzar en els següents apartats:

El valor de l’activitat autònoma

El pensament de Pikler té com a base la confiança i el respecte a l’infant, considerant-lo una persona des del naixement, una persona que és part activa de la seva pròpia evolució, una evolució que es basa en l’activitat i en l’autonomia. Emmi Pikler confia en l’ infant, en la capacitat innata i social de l’aprenentatge dels nadons, creu en la seva capacitat de desenvolupament autònom. Busca afavorir-ho respectant la seva iniciativa, en el procés d’evolució dels seus moviments lliures, en la manifestació del seu desenvolupament psíquic, en el seu joc, en el seu pensament i en la seva comunicació amb els i les altres.

Quan l’infant actua per la seva pròpia iniciativa i interès, aprèn i adquireix capacitats i coneixements molt més sòlids que si s’intenta inculcar des de l’exterior aquests mateixos aprenentatges.

El valor d’una relació afectiva privilegiada i la importància de la mateixa

L’adult no intervé de forma directa en l’activitat de l’infant, ni per distreure’l, ni per ajudar-lo en les seves accions, ni imposant-li una estimulació directa o un ensenyament que, en lloc d’ajudar a l’activitat i a la necessitat d’autonomia de l’infant, el convertiran en un ésser passiu i depenent. L’adult només estimula les activitats d’una forma indirecta, creant les condicions d’equilibri del desenvolupament emocional, afectiu, psicomotor i intel·lectual:

  • Seguretat facilitada per un vincle profund i estable, per un interès autèntic i una actitud de respecte per part de l’adult cap a l’infant.
  • Valor afectiu del sentiment de competència que l’infant percep no només en les seves relacions amb l’adult sinó també en aquelles que inicia amb motiu de la seva activitat autònoma.
  • Riquesa i adaptació de l’entorn de l’infant, diversitat del material que es posa a la seva disposició, que respon als seus gustos i a les diverses possibilitats d’experimentació en funció del seu estadi d’evolució.
  • Riquesa del llenguatge durant els intercanvis: gestos, paraules i altres mitjans d’expressió proposats per l’adult que permet al infant situar-se convenientment en els esdeveniments que l’afecten.
  • Respecte cap al ritme de les adquisicions motrius de cada infant, que sempre es troba en una situació que domina per si mateix, i no es veu forçat a adoptar una postura que sobrepassi les seves possibilitats

La necessitat d’ajudar a l’infant a prendre consciència de si mateix i del seu entorn

Els infants sans s’interessen pel món que els envolta i consequentment actuen. Per què puguin desenvolupar la seva iniciativa, Pikler considera imprescindible proporcionar-los en primer lloc un marc de vida estable, tan física com psíquicament, un adult de referència per a cada infant, unes cures afectuoses i unes atencions personalitzades al màxim, que els donen la seguretat necessària per a la seva actuació lliure i independent. En aquest context és imprescindible facilitar-los un entorn i un material adequat a les necessitats funcionals i als seus interessos.

Sabem de quina manera l’infant acull, en diverses edats, als adults coneguts o desconeguts quan veu que se li apropen, però gairebé no sabem el que li passa a l’infant, content i satisfet, quan ningú el veu, quan juga en el lloc on ho fa habitualment, un lloc espaiós, adaptat a la seva llibertat de moviments i proveït de varietat materials, prèviament estudiats, tan motrius com manipulatius. Per a l’infant, aquest temps és tan important i valuós com els que pot passar en la nostra companyia. Si podem observar a l’infant en aquests moments sense que ell ens vegi, ens adonem de la seva actitud d’exploració, tranquil·litat i alegria.

Tot això és possible si l’infant gaudeix d’una plena sensació de seguretat, i el fonament d’aquest sentiment ho constitueix l’experiència d’ajuda immediata quan té necessitat. Això vol dir que quan l’infant “fa saber” que té un problema, l’adult, encara que es trobi fora del seu camp visual, ha d’aparèixer immediatament, o almenys fer-li saber que ho ha sentit i hi està present. D’aquesta manera, per al nadó, el fet d’estar sol no suposarà estar abandonat, sinó llargs moments de serenitat i de jocs tranquils.

Comparteixes amb nosaltres?...