Mirades

Pedagogia lliure

La pedagogia lliure pretén ser una relació educativa basada en l’acceptació i el respecte per la persona, que se sosté en la idea que la principal funció de l’educació no és preparar individus per incorporar-se al món laboral, sinó que representa un compromís per entendre i ajudar l’altre a desenvolupar-se en totes les seves dimensions.

L’aprenentatge es considera tot allò que parteix d’un impuls propi, tota experiència que està motivada intrínsicament, sense suggeriments subtils dels adults/es, i que engloba tota la persona, totes les seves dimensions psicomotrius, emocionals, socials i cognitives.

Bàsicament educar i viure és sinònim de relacionar-se. Hom aprèn i creix a través de les relacions amb els altres. Cuidar del desenvolupament d’un infant i acompanyar-lo en el seu procés és sobretot el resultat de tenir cura de les relacions des de l’amor, amb la seva família, amb els altres acompanyants, amb les criatures i principalment amb un/a mateix/a . No es tracta doncs de fer coses amb o per als infants, sinó de cultivar una actitud amorosa en les relacions de tal manera que l’ambient que es crea permeti viure una sèrie d’experiències que faciliten l’aprenentatge, la comprensió i el creixement.

L’aprenentatge que parteix de l’organisme propi implica descobrir, tocar, sentir i explorar l’entorn natural i social. És a partir d’aquesta vivència que som capaços de copsar les relacions més profundes de la realitat i edificar un pensament creatiu.

Les necessitats vitals de la infància que cal respectar:

  • La necessitat de protecció i de seguretat: un ambient relaxat, amb presència d’adults disponibles físicament i emocional.
  • La necessitat d’autonomia i exploració: una relació amb l’entorn, amb els objectes i amb els altres guiada des de l’interior, que es manifesta en interessos i processos propis.
  • La necessitat d’autoregulació i de temps per interactuar amb l’entorn i els altres: la possibilitat de cultivar els recursos propis.
  • La necessitat de moviment i de joc espontani: que és el camí que la natura ens ha atorgat per aprendre de l’entorn i crear xarxes neuronals a múltiples nivells.
  • La necessitat de pertinença i de vincles: en primer lloc amb la figura materna, l’entorn familiar més proper i més endavant amb altres grups.
  • La necessitat de ser reconegut com a legítim altre i de ser acceptat i estimat.
  • La necessitat de construir un autoconcepte positiu d’un@ mateix@, a partir de la mirada de l’altre, en primer lloc la dels adults.
  • La necessitat d’autorealització, la possibilitat de poder desenvolupar totes les potencialitats i dimensions de la persona.
  • La necessitat d’ambients que permetin i facilitin l’autorealització, amb la presència d’estímuls i materials adequats.

Els nostres principals referents són L’Escola Pestalozzi d’Equador, fundada per Rebecca i Mauricio Wild en els anys 80, i l’Escola Summerhill fundada per A. S. Neil en 1921 en una zona rural d’Anglaterra.

 

L’escola Pestalozzi d’Ecuador

… A l’escola activa l’activitat dels nens és tan important com la dels adults. Tot i així, en l’escola activa, l’adult es compromet a un aprenentatge continu que consisteix a saber captar les necessitats dels nens i també d’utilitzar totes les seves forces en satisfer aquestes necessitats tant com sigui possible. (…) En aquest procés, el present es converteix en quelcom tant ple de significat que per sentir-nos lliures i animats no hem d’esperar que soni la campana de l’esbarjo o que arribin les vacances.

Rebecca Wild

A partir de la consciència que l’escola tradicional està fent mal al seu fill, els Wild van crear una escola que s’ajustés a les necessitats dels infants i no a l’inrevés. Des d’aquí va sorgir la creació d’una escola infantil que després es va ampliar a primària i a secundària.

Rebecca Wild afirma que cal respectar el procés biològic de desenvolupament i aprenentatge d’un infant. La seva educació activa no és una educació sense límits. Però són límits que inclouen un entorn adequat a les necessitats de l’infant i li proporcionen seguretat, límits amb atenció, amb amor i amb presència. Perquè no hem de deixar a l’infant sol en el difícil moment del límit. Quan està dolgut ha de sentir-se acompanyat. També defensa que els detalls quotidians són la base per a l’autoconfiança de l’infant. “No li doni caramels, doni-li atenció, interessi’s pel que fa sense per això interrompre’l o dirigir-lo.” Quan estem amb un infant, hem de ser-hi en una totalitat. Estar realment presents quan atenem a les seves necessitats físiques (a l’hora del menjar, del bany) i no només a mitges amb els pensaments en un altre lloc. I sobretot, no cal dir-li com ha de fer les coses, no cal immiscir-se en els seus jocs, cal donar-li autonomia i deixar-li  l’oportunitat de realitzar-se.

El plantejament en relació a l’ajuda es podria resumir en “mai ajudar a l’infant”. S’entén que “no ajudar-lo” no vol dir “no donar-li suport”, és a dir, si un infant cau a terra i plora, estar al seu costat, però deixar que s’aixequi ell sol.

Una altra idea és la del silenci, entès com buidar-se de preconceptes i judicis. És quelcom proper a la meditació, sigui estàtica o dinàmica que es fa en diferents pràctiques. Moltes vegades davant de la reacció d’un infant, senzillament, no sabem què fer, estem tan perduts com ell. Llavors l’únic que podem fer és acompanyar-lo, estar allà.

Aquesta actitud d’alguna forma ens relaxa i ens ajuda a abandonar la idea de cometre errors que es basa en el fet correcte i incorrecte, en el bé i el mal, en els mitjans i els fins, concepcions duals que destorben la nostra connexió amb la realitat, en aquest cas, l’infant.

Sumerhill

“Bé, ens vam posar al cap de fer una escola on els infants tinguessin llibertat per ser com són. D’acord amb aquest objectiu, havíem de renunciar a tota disciplina, a tota direcció, a tot suggeriment, a tot ensenyament moral, a tota instrucció religiosa. Hom va dir que érem valents, però la veritat és que això no requereix pas coratge. Tot allò que calia ja ho teníem: la ferma convicció que l’infant és bo per naturalesa i no el contrari. Durant quasi quaranta anys, aquesta creença en la bondat de l’infant no va trontollar mai; més ben dit, es va convertir en una fe definitiva.”

A.S. Neill

Neill va donar un gran pas: es va posar del costat dels infants. En molts àmbits ha estat incomprès, criticat i fins i tot, difamat. El seu projecte és provocador, ja que desafia molts dels principis en el que es fonamenta la pedagogia.

En Sumerhill hi ha un gran respecte vers la voluntat de l’infant i la gran responsabilitat i autonomia que va adquirint sobre la seva vida. En Sumerhill les classes són voluntàries, cap infant és obligat, ni subtilment pressionat, perquè hi assisteixi. Com que no són pressionats ni jutjats, els infants van adquirint una seguretat en si mateixos que els fa trobar el seu camí de forma natural, sense por a ser i sense idees moralistes que llastrin el seu desenvolupament com a persona i el seu esdevenir en la vida.

Neill va denunciar una estructura educativa que odia als infants i va crear una utopia que va funcionar i funciona. La seva creació, com tot, tindrà els seus defectes, però li devem molt. Li devem la demostració que llibertat i responsabilitat no són incompatibles i que estimar els infants significa fonamentalment, respectar la seva llibertat.

Comparteixes amb nosaltres?...