Mirades

Acompanyants

Qualsevol fet de la nostra vida pot ser motiu per desenvolupar la consciència de nosaltres mateixos, però el treball amb els nens és especialment exigent en aquest sentit, si no volem caure en l’estancament i en la producció d’hàbits i automatismes, molts d’ells determinats per l’educació que hem rebut, que ens desconnecten de la situació.”

Pere Joan, psicòleg i educador/fundador de La Caseta de Barcelona

Acompanyar significa, en gran part, ser-hi, observar i estar disponible. La tasca de l’acompanyant comença per organitzar el temps i l’espai de manera que s’afavoreixi el procés de desenvolupament autònom de la criatura. Després, amb els infants, l’adult pot intervenir per posar un límit, per donar suport emocional a un infant, per compartir una estona de joc… Quan l’adult participa en el joc infantil, ho fa pel plaer de comunicar-se amb l’infant, sense intenció d’ensenyar, accelerar o canviar res.

L’acompanyant també intervé, més o menys sovint, per proposar una activitat o un taller. La proposta es fa sense intentar condicionar l’infant perquè hi participi, és a dir, no se’l sedueix per conduir el seu interès cap a una banda o cap a una altra amb frases com ara “Vinga que t’ho passaràs molt bé”, “Mira que interessant!”

Respectem els seus espais, temps i moments personals i adoptem una actitud tranquil·la, sense presses. Podem preguntar-los què necessiten (per exemple, “Vols que em quedi amb tu o prefereixes estar sol/a?”), o intentar detectar, a través de l’expressió corporal o de la mirada, les seves demandes o necessitats.

L’acompanyant està en constant aprenentatge i reeducació, no hi ha veritats absolutes i estancades, tot és en moviment i totes estem creixent.

Com més quotidiana i plena sigui la vida dins de l’espai de Mirades, més estimulant serà l’’aprenentatge de l’infant. L’essencial és el fet que la vida sigui autèntica i que s’estengui l’alegria de viure.

Comparteixes amb nosaltres?...